Manresa és una
excursió que, per a mi, demana dues coses bàsiques: la primera, un humor
excel·lent; la segona, un ganivet ben esmolat. Hom pot salvar els quilòmetres
que separen la dolça ciutat pàtria del meu cor i el meu no menys agre poble d’adopció,
Palafrugell, de dues maneres: la més mecànica i ràpida, prenent l’autopista cap
a Barcelona i, passat Granollers, continuar per Terrassa, i la més arriscada,
que és a través de l’Eix Transversal que ara mateix es troba insuportablement col·lapsat pel
trànsit a causa de les obres de desdoblament.
Dit això, ahir
vam llevar-nos relativament d’hora i, ja que no disposàvem ni de bon humor ni d’armes
blanques, vam enfilar l’autovia cap a Palamós i ens decantàrem per la primera
opció.
La calor era asfixiant
i a la plana del Bages no s’hi bellugava ni una trista fulla. A casa meva ens
reberen l’Enrique, un “manyo” excel·lent, ferm com una roca, que està convençut
que el cariñena és l’únic vi del món digne d’aquest nom i que, abans de
retirar-se, havia treballat tota la vida conduint màquines, i en Pep, fill de
Marganell i boletaire magnífic que a la tardor fa temporada de llenega negra.
Amb ells i la
meva família vam agafar el cotxe en dirección a Cal Frare, un restaurant de
pagès situat al petit poble de Maians, a Castellfollit del Boix. És un
restaurant molt recomanable, sobretot entre setmana, ja que fan un menú
variadíssim, de bona qualitat i bon preu, i a l’hivern, quan encenen la inmensa
llar de lloc i hom tendeix a perllongar l’àpat
potser un pèl massa per por d’abandonar aquell benestar. Els plats estrella
foren el bacallà amb samfaina i el conill amb figues ( espatlleta i costelles,
com a mi m’agrada ).
Després del cafè i sota la influència del vi de missa, se’ns va ocórrer d’intentar un tercer recorregut de
tornada a Palafrugell: en arribar a Vic, vam girar cap a Manlleu i, després,
Santa Maria de Corcó, Cantonigròs i Rupit. La carretera era sinuosa però suau,
el paratge de boscos i camps, balsàmic, i, quan, finestres del cotxe obertes,
passàrem Cantonigròs, l’aire esdevingué, xafogós com havia estat durant tot el
dia, d’una frescor indescriptible i tardorenca.
Amb aquest estat
d’esperit vam fer un volt pel poble i una cervesa a l’Hostal Estrella.
Admiràrem els petits horts que pengen cap al riu i descobrírem una varietat de
mongeta tendra nova per a nosaltres: la mongeta de Montserrat o de dos colors,
que és lilosa i fa unes tavelles molt grosses. I en vam manllevar un parell per
fer-ne llavor per a l’hort.
I, com que en
aquesta vida els dies perfectes són una cosa tan rara que gairebé poden
comptar-se amb els dits de la mà, bo i baixant vam equivocar-nos de camí i vam anar
a petar a Olot, negres nits, després d’un
tram de corbes que no s’acabava mai. Arribàrem a casa a les onze de la nit i exhaustos.
Avui ens hem
llevat tard, amb els ganivets encara a la butxaca.
