diumenge, 26 de març de 2017

Fitor

Coses que ja no hi són.
Fitor, sempre igual. El campanar, cada dia una mica més tort. Enyor d'un trasto que ens portava, més o menys, amunt i avall.

Neretes a can Muec

Coses que ja no hi són.
Abans de convertir-se en el menjador on dinem els diumenges, el garatge del meu sogre acollia aquestes noies boniques cada primavera. De vegades, entre un plat d'arròs i l'altre, em pregunto on han anat a parar i si han trobat un altre lloc per fer-hi el niu.

dijous, 6 de juny de 2013

Tano Pisano, un clàssic


Entrem al taller de l’artista italià ( Siracusa, 1947 ) afincat a Palafrugell i ens adonem tot d’una que no entrevistarem a un d’aquests pintors arrauxats: l’ordre i la pulcritud imperen arreu, la seva obra ens esguarda des de cada racó del que és alhora la seva llar exposada en composicions mètricament impecables sobre un fons de parets blanques. El talent d’en Tano és tant polièdric que costa trobar-hi algun element decoratiu que no en sigui fruit: plats, gerros, rajoles, quadres, és clar, però fins i tot són obra seva els aplics que il·luminen amb suavitat el pati del cuidat jardí, cent per cent mediterrani. Com la llum que entra abundant pels antics finestrals.

El seu currículum és tan extens i atapeït que és impossible resumir-lo en aquestes breus línies. El lector palafrugellenc en coneixerà sens dubte l’estàtua ceràmica que presideix el Mercat del Peix i el Mural de la Pau de l’església parroquial de Sant Martí. Actualment, encara es pot veure la seva exposició Meccano Armstrong a Can Mario i acaba d’arribar d’Itàlia on ha inaugurat Fiori ed altre piccole cose a Fiesole, Florència.

Després de convidar-nos a seure i oferir-nos un boníssim vi blanc, parlem d’art.

El seu discurs sobta pel seu classicisme tan allunyat, a simple vista, de les tendències  que darrerament el monopolitzen  ( i homogeneïtzen ).Tano Pisano és naturalment partidari de la innovació, sempre i quan l’artista conegui la tradició i s’hi reconegui. Quina tradició? La tradició clàssica mediterrània que comença amb els grecs i segueix amb Roma i la Itàlia renaixentista fins als nostres dies. El pintor lamenta profundament la ruptura de l’art amb l’humanisme mediterrani ( que no és orientalista - taoista ni luterà ni àrab ), que atribueix a una confusió tan identitària com moral, i a l’oblit per part de l’artista de l’obligació de respondre als imperatius que genera la seva posició en la societat. Tano subscriu probablement les paraules de Perejaume quan diu que “tots som ultralocals, però hi ha gent que ho dissimula més.” Renegar de la pròpia mediterraneitat, que ens ve donada pel paisatge, per la llum que, com a mediterranis, ens configura l’ esperit en la seva idiosincràcia és dissoldre’s en l’absurd desnaturalitzat i estèril en què tristament, segons Tano, consisteix la major part del panorama artístic actual.

Tano Pisano aplica sempre aquest principi a la seva obra, fins i tot si es tracta de l’escultura metàlica en homenatge a Pantani que ha de saludar els corredors del Giro d’Italia quan passin per Fiesole. A part, en la seva obra més monumental solen col·laborar-hi artesans locals, professió que venera i de la qual lamenta també la progressiva desaparició.

Podríem dir, en definitiva, que l’obra de Tano, per bé que lluminosa, no està exempta d’un cert sentiment d’enyor, d’una malencolia envers uns temps i uns valors on, de ben segur, aquest home renaixentista s’hagués sentit talment com a casa. Però alhora és aquest darrer aspecte que el fa radicalment modern i converteix el seu classicisme en contestatari. Com ho fou el de J.V.Foix. I l’èxit de Tano Pisano ens diu que la seva fórmula, tan seva, funciona.

Publicat a la Revista de Palafrugell, maig de 2013

dimecres, 15 de maig de 2013

Al taller de l'Enric Iglesias


 
Tothom, qui més qui menys, que faci vida de plaça a Palafrugell coneix l’Enric Iglesias: és d’aquells pintors que posseeïxen una personalitat desbordant, magnètica quan vol i sempre provocadora; la seva obra, com ell, no passa mai desapercebuda. De ben segur l’haureu vista al Teatre Municipal de Palafrugell, al Recuperart a Can Mario, al Flors i Violes, i si no, a can Joan de l’Arc, a l’hotel Llafranc o al Fraternal.
Arribà relativament tard al món de l’art, però la seva manca de formació acadèmica – una de les anècdotes que més li agrada explicar és quan, de petit, l’expulsaren de classe de dibuix – no li ha impedit de superar-se a través de la passió, de l’experimentació, a voltes salvatge, amb materials de la més diversa procedència i, perquè no, de l’atreviment.
És de tot això que parlem quan ens rep al seu estudi amb motiu d’aquest reportatge. Vestit amb la granota de pintor que, a base d’anys, ha esdevingut una obra d’art per se ( “jo sóc pintor de parets”, proclama ), el primer que ens ve al cap és que l’espai se li fa petit. I és que l’Enric és d’aquells que, com el seu admirat Anselm Kiefer, necessitaria un hangar per encabir-hi la seva creativitat. O bé tenir una cúpula per llenç.
Al seu taller hi ha de tot: com en un microcosmos, hi conviuen en aparent harmonia caps de brau, somiers, maniquins, estàtues mutilades, retalls de diari, caixes del mercat i una munió inacabable de pinzells i pintures en pots i potets i més pots. Veure’l treballar és un goig: ho fa al terra, a preu fet, aboca pintura, observa la reacció dels materials, fa i desfa.
“Ja va dir Picasso que la inspiració t’arriba pencant”, ens diu. Això és el que ha fet aquest darrer hivern, que ell defineix com d’experimentació total: làmines, resines, zinc, ferro, fusta... nous recursos que, assegura, l’han fascinat i que ben aviat podrem veure en alguna de les nombroses exposicions que prepara per aquesta temporada: a les Escoles Velles de Begur la primera quinzena de juliol, al Far de Sant Sebastià a Llafranc, en algunes galeries de Barcelona i, com ja és tradició d’uns anys ençà, a la Gallery 31 Days, en un espai encara per concretar i, naturalment, al mes d’agost. Els darrers anys, aquest esdeveniment, entre exposició i performance, que organitza l’Enric no ha repetit mai de local: l’any passat, tip de burocràcies i de problemes diversos amb les autoritats competents, decidí fer-la al carrer mateix, també com a reivindicació de l’humiltat que, segons ell, tanta falta fa a l’art darrerament: un acte de creació desprovist d’aurèoles màgiques on qualsevol matèria, per pobra que sigui, hi té cabuda, sia una sardina podrida o una bicicleta rovellada.
Una altra de les novetats que ha enllestit és una sèrie d’escultures, segurament evolució natural d’un pintor que sempre s’ha decantat pel volum, “pel gruix”, en la seva obra. Pensem en un quadre en concret, ja força antic, en què dues mans emergien d’un mar revoltat per devorar una garoina, civilitzadament, això sí, amb cullereta. Això ens duu a una de les seves temàtiques principals, recurrent al llarg de bona part de la seva trajectòria: el món submarí i el peix com a protagonista absolut, que l’Enric ha reeïxit en retratar en tots els seus vessants de manera gairebé taxonòmica: verats, sant peres, julivies, raps, vius a l’aigua i morts al plat, cuinats al llarg d’un àpat de barraca, descompostos per l’oblit d’un pescador o bé trascendents, elevats a la categoria de símbol universal, arquetip oníric i ideal vital.
Deixem l’estudi en companyia de l’Enric Iglesias per anar a fer una cervesa al Fraternal, sota la mirada benvolent d’una de les seves gambes fossilitzades. Seguirem, ben segur, amb interès els seus nous projectes.
Publicat a la Revista de Palafrugell, febrer de 2013.
 

dimecres, 25 de gener de 2012

Record de "La nit del caçador"



The Night of the Hunter ( Charles Laughton, 1955 ), un conte bellíssim d'aparença naïf,  fotografia dramàtica i posada en escena preciosista.
Compte amb els predicadors! Val més pujar a bord de la nostra xalana i deixar-se endur riu avall, qui sap si ens menarà a bon port...
"Reposant, reposant, protegit i a recer de tot perill;
Reposant, reposant, reposant en els braços eterns."

dissabte, 7 de gener de 2012

IV. Mort per aigua

( Those are pearls that were his eyes - Look! )

Flebes el fenici, mort fa quatre dies,
Oblidà el crit dels gavians, i l'onatge de l'oceà,
I el guany i la pèrdua.
                                         Un corrent submarí
Mormolant prengué els seus ossos. En l'ascens i la caiguda
Passà els estadis de la seva jove vida
Mentre entrava al remolí.
                                         Gentil o jueu!
Tu que menes el timó amb el vent en contra,
Pensa en Flebes, que un dia fou tan bell i tan alt
Com tu ho ets.


Phlebas the Phoenician, a fortnight dead,
Forgot the cry of gulls, and the deep sea swell
And the profit and loss.
                                           A current under sea
Picked his bones in whispers. As he rose and fell
He passed the stages of his age and youth
Entering the whirlpool.
                                           Gentile or Jew
O you who turn the wheel and look to windward,
Consider Phlebas, who was once handsome and tall as
  you.


T. S. Eliot, The Waste Land.

dijous, 27 d’octubre de 2011

Der Fuchs - für Sonja

" In the Orient, it was believed that foxes were capable of assuming human form. In ancient Chinese lore, the fox acquires the faculty to become human at the age of 50, and on its hundredth birthday, it becomes either a wizard or a beautiful maiden who will ultimately destroy any man unlucky enough to fall in love with her. 'There are several American Indian tribes that tell tales of hunters who accidentally discovered their wives were foxes.' This is very symbolic of the idea of magic being born within the feminine energies, and that unless a male can recognize the magic of the feminine - in himself or others - and learn to use it to shapeshift his own life, it will ultimately lead to destruction. ( ... )The fox is a survivor and a great hunter. In spite of encroachment on its territory and the history of being hunted it has been exposed to, it still manages to survive. Its instincts are great. Some have said it has survived because of its cowardice, but this 'cowardice' is nothing more than the fox having learned to avoid potential danger. It will go out of its way to do so." Ted Andrews, Animal speak.
  

divendres, 16 de setembre de 2011

De l'Empordà a Rupit, passant pel cor de Catalunya


Manresa és una excursió que, per a mi, demana dues coses bàsiques: la primera, un humor excel·lent; la segona, un ganivet ben esmolat. Hom pot salvar els quilòmetres que separen la dolça ciutat pàtria del meu cor i el meu no menys agre poble d’adopció, Palafrugell, de dues maneres: la més mecànica i ràpida, prenent l’autopista cap a Barcelona i, passat Granollers, continuar per Terrassa, i la més arriscada, que és a través de l’Eix Transversal que ara mateix  es troba insuportablement col·lapsat pel trànsit a causa de les obres de desdoblament.

Dit això, ahir vam llevar-nos relativament d’hora i, ja que no disposàvem ni de bon humor ni d’armes blanques, vam enfilar l’autovia cap a Palamós i ens decantàrem per la primera opció.

La calor era asfixiant i a la plana del Bages no s’hi bellugava ni una trista fulla. A casa meva ens reberen l’Enrique, un “manyo” excel·lent, ferm com una roca, que està convençut que el cariñena és l’únic vi del món digne d’aquest nom i que, abans de retirar-se, havia treballat tota la vida conduint màquines, i en Pep, fill de Marganell i boletaire magnífic que a la tardor fa temporada de llenega negra.

Amb ells i la meva família vam agafar el cotxe en dirección a Cal Frare, un restaurant de pagès situat al petit poble de Maians, a Castellfollit del Boix. És un restaurant molt recomanable, sobretot entre setmana, ja que fan un menú variadíssim, de bona qualitat i bon preu, i a l’hivern, quan encenen la inmensa llar de lloc i hom tendeix a perllongar l’àpat potser un pèl massa per por d’abandonar aquell benestar. Els plats estrella foren el bacallà amb samfaina i el conill amb figues ( espatlleta i costelles, com a mi m’agrada ).

Després del cafè i sota la influència del vi de missa, se’ns va ocórrer d’intentar un tercer recorregut de tornada a Palafrugell: en arribar a Vic, vam girar cap a Manlleu i, després, Santa Maria de Corcó, Cantonigròs i Rupit. La carretera era sinuosa però suau, el paratge de boscos i camps, balsàmic, i, quan, finestres del cotxe obertes, passàrem Cantonigròs, l’aire esdevingué, xafogós com havia estat durant tot el dia, d’una frescor indescriptible i tardorenca.

Amb aquest estat d’esperit vam fer un volt pel poble i una cervesa a l’Hostal Estrella. Admiràrem els petits horts que pengen cap al riu i descobrírem una varietat de mongeta tendra nova per a nosaltres: la mongeta de Montserrat o de dos colors, que és lilosa i fa unes tavelles molt grosses. I en vam manllevar un parell per fer-ne llavor per a l’hort.

I, com que en aquesta vida els dies perfectes són una cosa tan rara que gairebé poden comptar-se amb els dits de la mà, bo i baixant vam equivocar-nos de camí i vam anar a petar a Olot, negres nits,  després d’un tram de corbes que no s’acabava mai. Arribàrem a casa a les onze de la nit i exhaustos.

Avui ens hem llevat tard, amb els ganivets encara a la butxaca.



dimarts, 13 de setembre de 2011