Entrem
al taller de l’artista italià ( Siracusa, 1947 ) afincat a Palafrugell i ens
adonem tot d’una que no entrevistarem a un d’aquests pintors arrauxats: l’ordre
i la pulcritud imperen arreu, la seva obra ens esguarda des de cada racó del
que és alhora la seva llar exposada en composicions mètricament impecables
sobre un fons de parets blanques. El talent d’en Tano és tant polièdric que
costa trobar-hi algun element decoratiu que no en sigui fruit: plats, gerros,
rajoles, quadres, és clar, però fins i tot són obra seva els aplics que
il·luminen amb suavitat el pati del cuidat jardí, cent per cent mediterrani.
Com la llum que entra abundant pels antics finestrals.
El seu
currículum és tan extens i atapeït que és impossible resumir-lo en aquestes
breus línies. El lector palafrugellenc en coneixerà sens dubte l’estàtua
ceràmica que presideix el Mercat del Peix i el Mural de la Pau de l’església
parroquial de Sant Martí. Actualment, encara es pot veure la seva exposició Meccano Armstrong a Can Mario i acaba
d’arribar d’Itàlia on ha inaugurat Fiori
ed altre piccole cose a Fiesole,
Florència.
Després
de convidar-nos a seure i oferir-nos un boníssim vi blanc, parlem d’art.
El seu
discurs sobta pel seu classicisme tan allunyat, a simple vista, de les
tendències que darrerament el
monopolitzen ( i homogeneïtzen ).Tano
Pisano és naturalment partidari de la innovació, sempre i quan l’artista
conegui la tradició i s’hi reconegui. Quina tradició? La tradició clàssica
mediterrània que comença amb els grecs i segueix amb Roma i la Itàlia
renaixentista fins als nostres dies. El pintor lamenta profundament la ruptura
de l’art amb l’humanisme mediterrani ( que no és orientalista - taoista ni
luterà ni àrab ), que atribueix a una confusió tan identitària com moral, i a
l’oblit per part de l’artista de l’obligació de respondre als imperatius que
genera la seva posició en la societat. Tano subscriu probablement les paraules
de Perejaume quan diu que “tots som ultralocals, però hi ha gent que ho
dissimula més.” Renegar de la pròpia mediterraneitat, que ens ve donada pel
paisatge, per la llum que, com a mediterranis, ens configura l’ esperit en la
seva idiosincràcia és dissoldre’s en l’absurd desnaturalitzat i estèril en què
tristament, segons Tano, consisteix la major part del panorama artístic actual.
Tano
Pisano aplica sempre aquest principi a la seva obra, fins i tot si es tracta de
l’escultura metàlica en homenatge a Pantani que ha de saludar els corredors del
Giro d’Italia quan passin per Fiesole. A part, en la seva obra més monumental
solen col·laborar-hi artesans locals, professió que venera i de la qual lamenta
també la progressiva desaparició.
Podríem
dir, en definitiva, que l’obra de Tano, per bé que lluminosa, no està exempta
d’un cert sentiment d’enyor, d’una malencolia envers uns temps i uns valors on,
de ben segur, aquest home renaixentista s’hagués sentit talment com a casa. Però
alhora és aquest darrer aspecte que el fa radicalment modern i converteix el
seu classicisme en contestatari. Com ho fou el de J.V.Foix. I l’èxit de Tano
Pisano ens diu que la seva fórmula, tan seva, funciona.
Publicat a la Revista de Palafrugell, maig de 2013