Tothom,
qui més qui menys, que faci vida de plaça a Palafrugell coneix l’Enric
Iglesias: és d’aquells pintors que posseeïxen una personalitat desbordant,
magnètica quan vol i sempre provocadora; la seva obra, com ell, no passa mai
desapercebuda. De ben segur l’haureu vista al Teatre Municipal de Palafrugell, al
Recuperart a Can Mario, al Flors i Violes, i si no, a can Joan de l’Arc, a
l’hotel Llafranc o al Fraternal.
Arribà
relativament tard al món de l’art, però la seva manca de formació acadèmica –
una de les anècdotes que més li agrada explicar és quan, de petit, l’expulsaren
de classe de dibuix – no li ha impedit de superar-se a través de la passió, de
l’experimentació, a voltes salvatge, amb materials de la més diversa
procedència i, perquè no, de l’atreviment.
És de
tot això que parlem quan ens rep al seu estudi amb motiu d’aquest reportatge.
Vestit amb la granota de pintor que, a base d’anys, ha esdevingut una obra
d’art per se ( “jo sóc pintor de parets”, proclama ), el primer que ens ve al
cap és que l’espai se li fa petit. I és que l’Enric és d’aquells que, com el
seu admirat Anselm Kiefer, necessitaria un hangar per encabir-hi la seva
creativitat. O bé tenir una cúpula per llenç.
Al seu taller
hi ha de tot: com en un microcosmos, hi conviuen en aparent harmonia caps de
brau, somiers, maniquins, estàtues mutilades, retalls de diari, caixes del mercat
i una munió inacabable de pinzells i pintures en pots i potets i més pots.
Veure’l treballar és un goig: ho fa al terra, a preu fet, aboca pintura, observa
la reacció dels materials, fa i desfa.
“Ja va
dir Picasso que la inspiració t’arriba pencant”, ens diu. Això és el que ha fet
aquest darrer hivern, que ell defineix com d’experimentació total: làmines,
resines, zinc, ferro, fusta... nous recursos que, assegura, l’han fascinat i
que ben aviat podrem veure en alguna de les nombroses exposicions que prepara
per aquesta temporada: a les Escoles Velles de Begur la primera quinzena de
juliol, al Far de Sant Sebastià a Llafranc, en algunes galeries de Barcelona i,
com ja és tradició d’uns anys ençà, a la Gallery 31 Days, en un espai encara
per concretar i, naturalment, al mes d’agost. Els darrers anys, aquest
esdeveniment, entre exposició i performance, que organitza l’Enric no ha
repetit mai de local: l’any passat, tip de burocràcies i de problemes diversos
amb les autoritats competents, decidí fer-la al carrer mateix, també com a
reivindicació de l’humiltat que, segons ell, tanta falta fa a l’art
darrerament: un acte de creació desprovist d’aurèoles màgiques on qualsevol
matèria, per pobra que sigui, hi té cabuda, sia una sardina podrida o una
bicicleta rovellada.
Una
altra de les novetats que ha enllestit és una sèrie d’escultures, segurament
evolució natural d’un pintor que sempre s’ha decantat pel volum, “pel gruix”,
en la seva obra. Pensem en un quadre en concret, ja força antic, en què dues
mans emergien d’un mar revoltat per devorar una garoina, civilitzadament, això
sí, amb cullereta. Això ens duu a una de les seves temàtiques principals,
recurrent al llarg de bona part de la seva trajectòria: el món submarí i el
peix com a protagonista absolut, que l’Enric ha reeïxit en retratar en tots els
seus vessants de manera gairebé taxonòmica: verats, sant peres, julivies, raps,
vius a l’aigua i morts al plat, cuinats al llarg d’un àpat de barraca, descompostos
per l’oblit d’un pescador o bé trascendents, elevats a la categoria de símbol
universal, arquetip oníric i ideal vital.
Deixem
l’estudi en companyia de l’Enric Iglesias per anar a fer una cervesa al
Fraternal, sota la mirada benvolent d’una de les seves gambes fossilitzades. Seguirem,
ben segur, amb interès els seus nous projectes.