Al taller de l'Enric Iglesias

 

Tothom, qui més qui menys, que faci vida de plaça a Palafrugell coneix l’Enric Iglesias: és d’aquells pintors que posseeïxen una personalitat desbordant, magnètica quan vol i sempre provocadora; la seva obra, com ell, no passa mai desapercebuda. De ben segur l’haureu vista al Teatre Municipal de Palafrugell, al Recuperart a Can Mario, al Flors i Violes, i si no, a can Joan de l’Arc, a l’hotel Llafranc o al Fraternal.

Arribà relativament tard al món de l’art, però la seva manca de formació acadèmica – una de les anècdotes que més li agrada explicar és quan, de petit, l’expulsaren de classe de dibuix – no li ha impedit de superar-se a través de la passió, de l’experimentació, a voltes salvatge, amb materials de la més diversa procedència i, perquè no, de l’atreviment.

És de tot això que parlem quan ens rep al seu estudi amb motiu d’aquest reportatge. Vestit amb la granota de pintor que, a base d’anys, ha esdevingut una obra d’art per se ( “jo sóc pintor de parets”, proclama ), el primer que ens ve al cap és que l’espai se li fa petit. I és que l’Enric és d’aquells que, com el seu admirat Anselm Kiefer, necessitaria un hangar per encabir-hi la seva creativitat. O bé tenir una cúpula per llenç.

Al seu taller hi ha de tot: com en un microcosmos, hi conviuen en aparent harmonia caps de brau, somiers, maniquins, estàtues mutilades, retalls de diari, caixes del mercat i una munió inacabable de pinzells i pintures en pots i potets i més pots. Veure’l treballar és un goig: ho fa al terra, a preu fet, aboca pintura, observa la reacció dels materials, fa i desfa.

“Ja va dir Picasso que la inspiració t’arriba pencant”, ens diu. Això és el que ha fet aquest darrer hivern, que ell defineix com d’experimentació total: làmines, resines, zinc, ferro, fusta... nous recursos que, assegura, l’han fascinat i que ben aviat podrem veure en alguna de les nombroses exposicions que prepara per aquesta temporada: a les Escoles Velles de Begur la primera quinzena de juliol, al Far de Sant Sebastià a Llafranc, en algunes galeries de Barcelona i, com ja és tradició d’uns anys ençà, a la Gallery 31 Days, en un espai encara per concretar i, naturalment, al mes d’agost. Els darrers anys, aquest esdeveniment, entre exposició i performance, que organitza l’Enric no ha repetit mai de local: l’any passat, tip de burocràcies i de problemes diversos amb les autoritats competents, decidí fer-la al carrer mateix, també com a reivindicació de l’humiltat que, segons ell, tanta falta fa a l’art darrerament: un acte de creació desprovist d’aurèoles màgiques on qualsevol matèria, per pobra que sigui, hi té cabuda, sia una sardina podrida o una bicicleta rovellada.

Una altra de les novetats que ha enllestit és una sèrie d’escultures, segurament evolució natural d’un pintor que sempre s’ha decantat pel volum, “pel gruix”, en la seva obra. Pensem en un quadre en concret, ja força antic, en què dues mans emergien d’un mar revoltat per devorar una garoina, civilitzadament, això sí, amb cullereta. Això ens duu a una de les seves temàtiques principals, recurrent al llarg de bona part de la seva trajectòria: el món submarí i el peix com a protagonista absolut, que l’Enric ha reeïxit en retratar en tots els seus vessants de manera gairebé taxonòmica: verats, sant peres, julivies, raps, vius a l’aigua i morts al plat, cuinats al llarg d’un àpat de barraca, descompostos per l’oblit d’un pescador o bé trascendents, elevats a la categoria de símbol universal, arquetip oníric i ideal vital.

Deixem l’estudi en companyia de l’Enric Iglesias per anar a fer una cervesa al Fraternal, sota la mirada benvolent d’una de les seves gambes fossilitzades. Seguirem, ben segur, amb interès els seus nous projectes.

Publicat a la Revista de Palafrugell, febrer de 2013.