Tano Pisano, un clàssic

Entrem al taller de l’artista italià ( Siracusa, 1947 ) afincat a Palafrugell i ens adonem tot d’una que no entrevistarem a un d’aquests pintors arrauxats: l’ordre i la pulcritud imperen arreu, la seva obra ens esguarda des de cada racó del que és alhora la seva llar exposada en composicions mètricament impecables sobre un fons de parets blanques. El talent d’en Tano és tant polièdric que costa trobar-hi algun element decoratiu que no en sigui fruit: plats, gerros, rajoles, quadres, és clar, però fins i tot són obra seva els aplics que il·luminen amb suavitat el pati del cuidat jardí, cent per cent mediterrani. Com la llum que entra abundant pels antics finestrals.

El seu currículum és tan extens i atapeït que és impossible resumir-lo en aquestes breus línies. El lector palafrugellenc en coneixerà sens dubte l’estàtua ceràmica que presideix el Mercat del Peix i el Mural de la Pau de l’església parroquial de Sant Martí. Actualment, encara es pot veure la seva exposició Meccano Armstrong a Can Mario i acaba d’arribar d’Itàlia on ha inaugurat Fiori ed altre piccole cose a Fiesole, Florència.

Després de convidar-nos a seure i oferir-nos un boníssim vi blanc, parlem d’art.

El seu discurs sobta pel seu classicisme tan allunyat, a simple vista, de les tendències  que darrerament el monopolitzen  ( i homogeneïtzen ).Tano Pisano és naturalment partidari de la innovació, sempre i quan l’artista conegui la tradició i s’hi reconegui. Quina tradició? La tradició clàssica mediterrània que comença amb els grecs i segueix amb Roma i la Itàlia renaixentista fins als nostres dies. El pintor lamenta profundament la ruptura de l’art amb l’humanisme mediterrani ( que no és orientalista - taoista ni luterà ni àrab ), que atribueix a una confusió tan identitària com moral, i a l’oblit per part de l’artista de l’obligació de respondre als imperatius que genera la seva posició en la societat. Tano subscriu probablement les paraules de Perejaume quan diu que “tots som ultralocals, però hi ha gent que ho dissimula més.” Renegar de la pròpia mediterraneitat, que ens ve donada pel paisatge, per la llum que, com a mediterranis, ens configura l’ esperit en la seva idiosincràcia és dissoldre’s en l’absurd desnaturalitzat i estèril en què tristament, segons Tano, consisteix la major part del panorama artístic actual.

Tano Pisano aplica sempre aquest principi a la seva obra, fins i tot si es tracta de l’escultura metàlica en homenatge a Pantani que ha de saludar els corredors del Giro d’Italia quan passin per Fiesole. A part, en la seva obra més monumental solen col·laborar-hi artesans locals, professió que venera i de la qual lamenta també la progressiva desaparició.

Podríem dir, en definitiva, que l’obra de Tano, per bé que lluminosa, no està exempta d’un cert sentiment d’enyor, d’una malencolia envers uns temps i uns valors on, de ben segur, aquest home renaixentista s’hagués sentit talment com a casa. Però alhora és aquest darrer aspecte que el fa radicalment modern i converteix el seu classicisme en contestatari. Com ho fou el de J.V.Foix. I l’èxit de Tano Pisano ens diu que la seva fórmula, tan seva, funciona.

Publicat a la Revista de Palafrugell, maig de 2013